La Fàbrica Gallifa és un dels espais més emblemàtics de Sant Joan de Vilatorrada i un testimoni excepcional del passat industrial del municipi. Situada al costat del riu Cardener i integrada dins el conjunt fabril històric de Sant Joan, avui l’antiga fàbrica s’ha convertit en un gran centre cívic i cultural conegut popularment com a “Cal Gallifa”, un espai viu que combina patrimoni, memòria i activitat social.
L’edifici impressiona tant per les seves dimensions com per la seva història. Amb més de 3.500 m² de superfície i tres plantes de grans naus industrials inundades de llum natural, la fàbrica conserva encara l’essència de les grans indústries tèxtils catalanes del segle XIX. Els seus amplis finestrals, la gran xemeneia octogonal de maó i els antics coberts amb portals adovellats i embigats de fusta evoquen una època marcada pel soroll constant de la maquinària i el ritme frenètic de la producció tèxtil.
A diferència de les fàbriques veïnes de Burés i Borràs, la Gallifa presenta una orientació singular en diagonal respecte al riu Cardener, un detall arquitectònic que la fa especialment característica dins el paisatge industrial santjoanenc.
La història de la fàbrica comença a mitjan segle XIX, quan un grup d’industrials manresans liderats per Francesc Gallifa va apostar per construir una gran fàbrica de filats aprofitant la força de l’aigua del Cardener. Entre els anys 1850 i 1853 es construí el salt d’aigua i la resclosa compartida amb les altres fàbriques de Sant Joan, una infraestructura clau per alimentar energèticament tota la zona industrial.
Les obres de la fàbrica es van allargar durant cinc anys i cap al 1865 ja funcionava plenament amb unes instal·lacions espectaculars per a l’època: més de 6.000 fusos, 24 cardes i una plantilla inicial d’una cinquantena de treballadors que aviat superaria el centenar.
La Gallifa no només va ser una de les fàbriques més importants del municipi, sinó també una de les més estables. Durant més de 120 anys va mantenir pràcticament la mateixa línia empresarial i familiar, fet poc habitual dins la història industrial catalana.
La fàbrica va viure de prop tots els grans episodis socials i econòmics del país. Va patir l’aiguat devastador de 1907, les restriccions energètiques de la postguerra i també importants conflictes laborals.
Un dels episodis més destacats de la seva història fou la vaga de 1890, que afectà bona part de les colònies i fàbriques de la conca del Llobregat. La fàbrica Gallifa inicialment no secundà l’aturada, fet que provocà la visita d’un grup de líders sindicals que intentaren convèncer els treballadors perquè s’afegissin a la protesta. La tensió acabà derivant en un enfrontament entre els vaguistes, el sometent i les autoritats municipals, durant el qual el sereno de la fàbrica, Narcís Rius, disparà i ferí una persona de bala. Aquest episodi reflecteix la conflictivitat social i laboral que sovint acompanyava el procés d’industrialització a Catalunya durant el segle XIX.
Com en moltes indústries tèxtils de Catalunya, les dones van tenir un paper essencial dins la Gallifa. L’any 1922 hi treballaven 91 dones i 21 homes, ocupant oficis com filadores, metxeres o nuadores. La fàbrica es convertí durant dècades en el centre de vida laboral de moltes famílies de Sant Joan i de la comarca.
Amb l’arribada de la crisi tèxtil dels anys seixanta i setanta, la situació es va anar deteriorant fins al tancament definitiu l’any 1978. Però la història de Cal Gallifa no acabava aquí.
Lluny de quedar abandonada, l’antiga fàbrica va iniciar una nova etapa com a espai públic i cultural. Actualment és un dels grans centres neuràlgics de la vida associativa i cultural de Sant Joan de Vilatorrada. Les seves sales acullen teatre, concerts, exposicions, balls, activitats populars, reunions d’entitats i actes socials durant tot l’any.
El conjunt és avui la seu de diversos serveis municipals, espais culturals i activitats comunitàries, convertint-se en un exemple de recuperació del patrimoni industrial amb nous usos socials i culturals.
Passejar per Cal Gallifa és descobrir la memòria obrera de Sant Joan, entendre la força de la industrialització al Bages i veure com un espai nascut per produir fil i cotó s’ha transformat en un punt de trobada i convivència per a tot el poble.
